dimecres, 2 de juliol del 2014

Europa, Europa


Les eleccions europees poden interpretar-se de diferents formes. En un moment en el que s'ha publicat un llibre com el de Thomas Piketty, que assenyala que la desigualtat tendeix a anar cap a les situacions del segle XIX, on una majoria cada vegada guanya més i una minoria pateix, Europa s'ha fraccionat.

Per una banda, la continuïtat, el laissez-faire, como si no passàs res. I per això el resultat deixa un Parlament europeu francament similar al que va acabar la legislatura. Una majoria de dretes, una socialdemocràcia que no arriba a ser força majoritària, i uns liberals que miren i observen, però que no lideren.

I en canvi, els extrems bullen. Una Europa tenyida de populisme, una Europa que crida des de l'esquerra que això no pot seguir així, que l'statu quo ha de canviar. Una sensació de contradicció, en tot cas. Europa necessita nous lideratges, i per això Renzi ha aparegut amb tanta força.

França sembla el mirall d'Europa, en canvi. Sense líders, sense respostes, sense mirar Europa com a eina per capgirar el futur. I així només queda una Alemanya cada vegada menys europea, i en canvi trobam una Europa cada vegada més alemanya, tot el contrari que va demanar Thomas Mann a la dècada dels cinquanta.

Comença ara una legislatura apassionant, però sembla que els líders la viuen sense passió. Veurem si hi ha oportunitats de canvi, o si Europa es continuarà autodestruïnt a pasos gegantins si segueix per aquest camí anodí i descafeinat.