dimecres, 13 de novembre del 2013

L'estat de la comunitat, a debat a la Fundació Alomar

El pròxim 26 de novembre del 2013 tendrà lloc el debat de Política General de la Comunitat Autònoma en un contexte d'efervescència social que s'ha generat arrel del conflicte educatiu i de depressió social degut a les retallades que han provocat aquests set anys de crisi econòmica global. La Fundació Alomar ha demanat a diversos experts, del món acadèmic i professional, que facin un anàlisi de com veuen l'estat de la nostra societat i de les nostres institucions a finals del 2013. Hem publicat el primer article sobre la Salut, de Joan Llobera. En els pròxims dies anirem publicant la resta de col.laboracions. Esperam que l'anàlisi permeti donar llum a la situació per la que passen els illencs.

dimecres, 9 d’octubre del 2013

Lampedusa, capital d'Europa

El gegant alemany que tornarà a dirigir Angela Merkel acaba de celebrar les seves eleccions, les més esperades dels darrers anys en el vell continent, i la única certesa és que el Fons Monetari Internacional FMI) segueix oferint unes previsions més que magres pels països del sud mediterrani. Grècia segueix en un espiral que la portarà segurament a una situació que arrossegarà en les pròximes dècades. Itàlia, en canvi, sembla que es capaç de combatre amb el seu primer enemic, el poderós i temible Silvio Berlusconi, que per primera vegada en 15 anys sembla que ha donat un primer pas (o li han fet donar) per acabar sortint de la vida pública italiana, i també europea. A França, un dels països que amb el relleu en el govern havia de fer canviar el ritme del continent, la crisi cada vegada és més visible, tot i que hi ha projectes com el dels "emplois d'avenir" per a gent jove i sense o amb pocs estudis que està funcionant millor del que es pensava- A Espanya l'atur segueix en xifres històriques, i malgrat els cants de sirena de la recuperació, la crisi s'ha instal.lat en el nostre imaginari col.lectiu, i també en la realitat quotidiana, en un país que sembla enredat en un procés de decadència davant la manca d'un projecte alternatiu de futur al que es va esfondrar amb el crack de la construcció. Però si els països del sud europeu no donen signes de recuperació, la minúscula illa de Lampudesa ens ha demostrat que Europa no està a l'alçada, ni tampoc les seves institucions, ni tampoc els Estats membres que la conformen. Davant la tragèdia més gran que han passat davant les costes europees i italianes en els darrers anys, tant la Comissió com el Govern italià s'han acusat recíprocament de les culpes, han arribat amb més d'una setmana de retard al lloc dels fets, i quan ho han fet, ha estat per ser esbroncats. Personalment, jo hagués fet el mateix, esbroncar autoritats que front a la desaparició de vides humanes han parlat de competències, front a una situació d'emergència, han cercat culpables i exculpar-se al mateix temps. Lampedusa ha estat aquests dies la capital d'Europa, per la manca de resposta política a situacions que no acceptaríem en altres indrets del planeta. Els boats people dels anys setanta són avui els immigrants que proven a escapar de Siria, de Sudán o de Libia. Persones que només cerquen una vida millor, i que Europa contesta amb agents d'aduanes. Per supost, és evident que hi ha d'haver unes competències que suposin més cooperació entre els Estats a l'hora del control de les fronteres, que hi hagi també una repartició de l'immigració entre els Estats membres, que hi hagi polítiques en origen, i que per supost hi hagi més recursos per evitar les xarxes criminals. I clar, també és necessària una clarificació de les competències. Però davant una situació d'emergència humanitària, davant un moment a on sabem que milers de ciutadans volen escapar de Siria, quan sabem que a la República Centreafricana hi ha una crisi, la resposta és mirar cap a una altra banda, i iniciar una guerra estèril enlloc d'explicar als europeus quines són les propostes de la Comissió, quina és la resposta en definitiva europea a una tragèdia humana sense precedents. Lampedusa i la tragèdia que han viscut aquests dies els seus habitants me demostra la gran inacció d'un continent i d'un dels seus exponents, el govern europeu inexistent que sempre espera que algú que ja no existeix faci alguna cosa per girar el destí d'aquest pobre continent. Mentre això arriba, seguirem assistint a tragèdies mentre els governs europeus i la Comissió es segueixen culpabilitzant els uns als altres. de nou, una gran decepció de la nostra Europa.

dimarts, 15 de gener del 2013

2013 i la societat de la desconfiança


Els baròmetres polítics europeus han començat el 2013 amb indicadors que van degradant progressivament la confiança en les institucions, nacionals i internacionals, la classe política i de tot allò que sembla diferent al nostre univers, com la immigració.

Al nostre país les enquestes tracten de donar explicació a un univers a on es combina una crisi sense precedents a nivell econòmic amb un qüestionament de l'andamiatge institucional i una corrupció que s'ha instal.lat de forma tranversal a tota l'agenda setting de l'Estat.

El que crida l'atenció és la recent enquesta a França a poc més de vuit mesos d'unes eleccions que van ser percebudes, almenys en aquell moment de maig del 2012, com un símptoma d'esperança i de canvi a un dels països far de la UE, però també dins el marc de la Unió Europea. I en canvi l'enquesta del Centre de Recherches de Sciences Politiques ofereix unes xifres que demostren la degradació general que vivim a nivell europeu.

Reflexa l'establiment d'una societat de la desconfiança en institucions que són properes com les més llunyanes, com la Comissió o la Organització Mundial del Comerç. Un 85% dels francesos creu que la classe política els ha deixat de banda, que no es preocupa del seus problemes. I això crida l'atenció en una societat que semblava que havia posat esperances i optimisme en les darreres presidencials. Per tant, vivim tant aquí com en els països veïns una mescla explosiva que es repeteix arreu.

Hem comparat França i Espanya perquè en ambdós casos hi ha hagut eleccions recents. I en ambdós casos el canvi no ha suposat més que una major degradació i desconfiança de la política, que s'agreuja per la situació d'arrelament permanent de la crisi econòmic, social, moral i de valors que està patint Europa.

En aquest clima, en aquest espiral del buït que aprofondeix la desafeccció entre la ciutadania i les institucions i persones que els representen, es deixa entreveure que l'escletxa es va fent gran perquè la crisi i la política no fa més que retroalimentar-se sense aportar solucions.

És sorprenent, en canvi, que hi hagi hagut factors que han permès la ruptura d'aquest binomi, com el discurs soberanista a Catalunya, que ha creat un nou discurs fracturant el de la crisi, o malauradament el del retorn de Silvio Berlusconi a la política italiana, que ha creat un nou marc que entronca amb els altres períodes de govern de Berlusconi, o amb formacions neofeixistes, com a Grècia, i que han permès introduir elements de gran perill per a l'equilibri democràtic en temps de crisi, o amb països que han decidit fer el joc contrari al de la Unió Europea des del populisme insular mentre no decideix abandonar el vaixell al que torpedeja sempre que pot per interessos més que dubtosos.

Les enquestes no donen solucions, però algunes de les reaccions donen pistes de per on hi ha espais que es fan per guanyar a la societat de la desconfiança que ha vengut per quedar-se en aquesta vella Europa. Pistes algunes d'elles preocupants, però pistes.